El tall preventiu d’Endesa des de la via pública obre un debat incòmode sobre els protocols d’actuació de l’Ajuntament davant les emergències habitacionals
Un bloc de Salt porta gairebé dos mesos sense electricitat després que Endesa detectés risc d’incendi. El cas exposa una pregunta incòmoda: què pot fer l’Ajuntament quan l’empresa i la propietat dilaten la solució? El bloc de Torras i Bages de Salt acumula set setmanes sense subministrament elèctric després que Endesa detectés un risc d’incendi a la instal·lació. El tall, iniciat com a mesura preventiva, s’ha convertit en un problema habitacional de primer ordre en ple estiu.
La situació planteja una qüestió que va més enllà de l’avaria tècnica: quan una empresa distribuïdora i una propietat o comunitat no resolen amb rapidesa, quins instruments té l’Ajuntament per protegir els veïns atrapats al mig?
El risc detectat i el tall prolongat
L’origen de la crisi es troba en un petit curtcircuit a la sala dels comptadors. Després de revisar la instal·lació, Endesa va determinar que l’avaria generava un alt risc d’incendi i que calia arreglar tota l’estructura per garantir la seguretat del bloc. Però la clau no és només el què, sinó el com: l’actuació es va executar de forma dràstica des del carrer, una maniobra que, segons els mateixos veïns, es va fer “amb l’aval de l’Ajuntament”.
La mesura, justificada des del punt de vista de la seguretat immediata, obliga ara a una reforma integral abans de retornar el servei. Però la prolongació d’aquest tall converteix un avís tècnic en una emergència domèstica intolerable. Sense electricitat, els veïns afronten greus dificultats per conservar aliments, mantenir la climatització en plena canícula i garantir les condicions mínimes d’habitabilitat.
La responsabilitat de reparar la instal·lació recau, en principi, en la propietat o la comunitat de veïns. Però la dilatació de la solució deixa els residents en una vulnerabilitat doble: sense llum i sense un interlocutor efectiu que acceleri la resposta.
Un robatori a plena nit acaba amb una baralla al carrer a Salt
El buit institucional
Aquí apareix el nucli del problema cívic. Quan una empresa detectora i un propietari no actuen amb diligència, el veí queda en terra de ningú. L’Ajuntament de Salt, com a administració més propera, hauria de disposar d’eines per mediar, pressionar o, si escau, activar mecanismes d’urgència.
El silenci o la passivitat institucional agreugen la situació. Si l’Ajuntament no intervé amb claredat, el missatge implícit és que el veí ha de resoldre sol un conflicte entre actors amb més recursos i capacitat tècnica. Sobretot quan el consistori ha facilitat o validat l’actuació preventiva a la via pública, però després sembla desentendre’s de les conseqüències intramurs.
Interrogants sobre la gestió municipal
La pregunta no és retòrica: té Salt protocols d’actuació per a casos com aquest? Hi ha canals de mediació reals entre l’empresa distribuïdora, la propietat i els residents? S’han activat mesures d’assistència temporal?
Responsabilitats compartides, però no diluïdes
Endesa té l’obligació de garantir la seguretat, de la mateixa manera que la propietat ha d’assumir la reparació amb la màxima urgència, especialment quan el dany afecta directament l’habitabilitat digna de les famílies.
L’Ajuntament, per la seva banda, no pot limitar-se a observar com a simple espectador d’un litigi privat. Té competències i deures en matèria d’habitatge, salubritat i serveis bàsics. Pot requerir informes de manera immediata, convocar les parts a una taula de negociació forçosa, oferir suport tècnic o, en casos extrems de vulnerabilitat, executar les obres de forma subsidiària per carregar posteriorment els costos als responsables.
La clau està en la velocitat de resposta. Set setmanes són un termini inadmissible per a una situació que paralitza la vida quotidiana de famílies senceres. La manca d’informació pública sobre l’estat de les gestions només serveix per alimentar la percepció d’abandó.
El veí com a subjecte, no com a espectador
Le cas de Torras i Bages no és anecdòtic. Exposa una fragilitat estructural: quan els mecanismes privats fallen, la xarxa pública de protecció ha de funcionar. Si no ho fa, el ciutadà queda completament desemparat.
La proximitat és l’actiu principal d’un ajuntament. En situacions com aquesta, la intervenció municipal no és paternalisme: és garantir que els drets bàsics no quedin suspesos per una disputa tècnica o administrativa. La resposta institucional a aquest cas marcarà un precedent clau per a futures crisis similars al municipi. De moment, la prolongació d’aquest tall elèctric s’ha convertit en un test de capacitat de resposta municipal davant la vulnerabilitat del resident. I el resultat actual no és gens tranquil·litzador.
- Et Recomanem -
