La presó de Salt, memòria d’un passat penitenciari

Quan Salt va ser el cor del sistema penitenciari franquista

Passejar avui per la plaça i els carrers del centre de Salt (Girona, Catalunya, Espanya) no deixa entreveure el paper que va tenir aquest indret entre 1942 i 1974 com un centre de reclusió provincial clau en la postguerra espanyola. El que avui és un espai urbà transformant‑se en un lloc quotidià va ser, entre mitjans dels anys quaranta i finals dels seixanta, un lloc de por, disciplina rígida, represàlies i, en molts casos, mort. Això ho expliquen documents municipals, testimonis conservats i estudis historiogràfics que ajuden a entendre un episodi incòmode però fonamental de la memòria local i catalana.

Un sistema penitenciari col·lapsat

Al final de la Guerra Civil, l’Estat franquista es va trobar amb un volum de reclusos molt superior al que podien absorbir les presons disponibles. La presó provincial de Girona es va saturar fins a límits insostenibles, amb cel·les pensades per a dues o tres persones que van arribar a acollir desenes d’interns. Davant d’aquest col·lapse, es va decidir traslladar la funció penitenciària a un edifici de planta gran i regular: el convent de Santa Clara de Salt, acabat de rehabilitar per convertir‑se en centre de reclusió provincial a partir de l’inici de 1942.

El trasllat va ser una resposta directa a la massificació i a la necessitat de distribuir la població reclusa per espais alternatius. Aquest nou centre no només va allotjar presoners polítics i condemnats comuns sinó també un nombre significatiu de detinguts estrangers afiliats a moviments de resistència o que fugien de la persecució nazi a França durant la Segona Guerra Mundial. La presència d’aquests internats va introduir una dimensió internacional i geopolítica en un context en què Europa estava immersa en conflicte.

Durant els primers anys de funcionament, la presó de Salt va ser un instrument de control social i repressió política. La historiografia sobre el règim mostra com el sistema penitenciari franquista combinava treball forçat, disciplina estricta i una moralització nacionalcatòlica que buscava la reeducació dels reclusos més que la seva rehabilitació. En molts casos, els reclusos eren destinats a destacaments de treball fora de la presó, com obres públiques a localitats properes o la rehabilitació del mateix recinte.

Les condicions de vida dins la presó van ser duríssimes. Documents i testimonis recollits parlen de fam, espais insalubres, humitat, manca d’intimitat i sistemes de tortura psicològica com el que els interns anomenaven “la nevera”, on se simularen execucions per aterrir els reclusos. Aquestes vivències, recopilades a través de testimonis personals, ofereixen una visió de la realitat quotidiana dins les muralles: una humiliació constant, precarietat sanitària i una disciplina rigorosa que marcaven la vida dels interns.

Un testimoni francès relatat parla de racionament insuficient, problemes de salut i condicions higièniques deplorables, però també de moments de resistència i solidaritat entre presos polítics i internats estrangers. Aquestes relacions socials dins la presó van ser una part essencial de les experiències de molts reclusos i van contribuir a crear vincles d’ajuda en un context de violència institucionalitzada.

De la presó al record

A mesura que avançava la dècada dels seixanta, la presó de Salt va perdre progressivament la seva funció de centre penitenciari actiu. El 1962 es va aprovar la construcció d’una nova presó provincial al barri de Pont Major, a Girona ciutat. L’edifici es va inaugurar el març de 1967 i va substituir oficialment el recinte de Salt, que va quedar en desús com a centre de reclusió. A partir d’aquell moment, la funció carcerària va desaparèixer del convent i l’edifici va ser retornat a la comunitat religiosa que l’havia posseït antigament.

No obstant això, el retorn del convent a les seves propietàries no va significar la recuperació plena de l’espai. L’edifici ja estava molt deteriorat i, el 1974, es va decidir vendre i enderrocar completament. Els terrenys on havia estat el convent i la presó ara estan ocupats per blocs d’habitatges i la plaça de Catalunya, amb només un mur residual que sobreviu en uns patis interiors com a testimoni físic de l’antiga presó.

Malgrat que l’espai físic ha desaparegut, la memòria col·lectiva de la presó de Salt s’ha conservat en plaques, homenatges i reculls documentals. El 1993, associacions franceses i col·lectius memorialistes van impulsar una commemoració amb la instal·lació d’una placa a la plaça de Catalunya, recordant els interns que hi van ser tancats o afusellats, incloent molts “amants de la llibertat” que van travessar la frontera fugint de les persecucions nazis o col·laborant amb la resistència.

Històries personals i documents d’arxiu continuen aportant fragments de realitat i riquesa testimonial. Expedicions, llibres de registre, correspondència oficial i altres fons custodien detalls de condemnes, escapades o detencions que dibuixen una imatge complexa i humana d’un període dur de la història espanyola. Aquests materials són essencials per entendre què va ser la presó de Salt i com va afectar la comunitat local i les famílies que hi van tenir algun vincle.

Entendre la presó de Salt implica també situar‑la dins d’un moment de transformació urbana i demogràfica molt potent. Entre 1940 i 1970, Salt va experimentar un creixement de població i una expansió urbanística que van canviar el paisatge del municipi. L’enderroc de l’edifici el 1974 es va inserir en una lògica més àmplia d’operacions immobiliàries i pressió residencial que ja estava en marxa als seixanta.

Aquest període de Salt —del convent a la presó, de la presó a la ruïna i finalment a l’oblit urbà— és una lliçó de com la història política, social i urbana es troben en un mateix espai. El repte de la memòria històrica és conservar aquests records, explicar‑los i transmetre’ls a futures generacions perquè comprendran el cost humà de certs episodis i el valor de recordar allò que va ser incòmode però significatiu.