Imatge de les Cases de l'Onyar (Ajuntament de Girona)

Propaganda amb ‘Casa 47’ davant la cruda realitat del lloguer: una crisi habitacional que asfixia les famílies i el jovent

És difícil no sentir una barreja d’indigació, frustració i astorament en veure les publicacions entusiastes que les delegacions de l’Estat comparteixen alegrements a les xarxes socials. Amb bombo i platerets, el portal Casa 47 —la nova marca de l’Entitat Estatal de Vivenda i Sòl— anuncia una convocatòria pública de 93 habitatges de lloguer assequible repartits per tota la geografia catalana. El relat institucional ens ho ven com una fita històrica, la gran solució per alleujar la butxaca de les classes mitjanes i treballadores, amb preus teòricament continguts que oscil·len entre els 350 i els 1.012 euros mensuals. Però el miratge dura molt poc. Quan un decideix rascar una mica la superfície de la propaganda, agafar la calculadora i mirar les dades reals desglossades per territoris, la realitat et dona una bofetada de crudíssim realisme.

L’insultant repartiment: cinc engrunes per a les comarques gironines

Centrem-nos en el cas de Girona, un territori històricament oblidat en les grans inversions en matèria d’habitatge públic. D’aquests flamants 93 pisos destinats a tota Catalunya, sabeu quants s’han assignat exactament a la nostra demarcació? Exactament 5 habitatges. Sí, ho heu llegit bé: cinc. No és una errada tipogràfica. Cinc míseres claus per intentar abastir la demanda d’una de les regions com major estrès i tensió immobiliària de tot el país.

Promocionar aquesta ridícula xifra a les xarxes socials amb el titular grandiloqüent d’“Apunta’t a un dels 93 habitatges” frega la burla i el cinisme cap a les milers de famílies gironines que pateixen el calvari de trobar un sostre digne cada vegada que se’ls acaba un contracte. Catalunya té milers de quilòmetres quadrats i milions d’habitants; trossejar 93 pisos i deixar-ne cinc a Girona és com voler apagar un incendi forestal amb un got d’aigua.

La plaça més petita d’Europa és a Girona: el secret arquitectònic medieval que s’amaga al cor de la ciutat

Un mercat real que asfixia els gironins i expulsa el jovent

Per posar en perspectiva la magnitud de la crisis que vivim, només cal recórrer a les fredes estadístiques del mercat immobiliari privat, que de fredes no en tenen res quan afecten la teva vida quotidiana. La mitjana del preu del lloguer a Girona capital ja se situa entorn dels 826 euros al mes, segons els darrers contractes oficials registrats per la Cambra de la Propietat Urbana de Girona. Però aquesta xifra té parany: correspon a contractes que ja estan signats fa temps.

Si un ciutadà o una parella jove entra avui dia als portals d’oferta immobiliària a buscar un pis que estigui lliure, el preu mitjà ofertat s’enfila fàcilment per sobre dels 1.050 euros mensuals per a un habitatge estàndard d’uns 80 metres quadrats. Amb uns salaris que estan a anys llum de créixer al mateix ritme, la bretxa econòmica és del tot insostenible. El jovent gironí es veu abocat a triar entre l’emancipació impossible, compartir pis amb desconeguts fins passats els trenta anys o l’exili forçat cap a municipis de la perifèria.

Davant d’un panorama d’escassetat habitacional severa, alimentat també per la pressió de la proliferació dels pisos turístics i els lloguers de temporada que esquiven la llei, la gran resposta de l’administració central és obrir una convocatòria per a cinc pisos. És una mesura purament cosmètica, una operació de maquillatge polític dissenyada per justificar un pressupost i nodrir els perfils de Twitter o Instagram del govern de torn, però que no aporta absolutament cap solució a escala estructural.

Una rifa de la frustració i el desemparament social

El termini per apuntar-se a aquest sorteig oficial acaba el pròxim 21 de setembre. La llista de sol·licitants que compliran amb tots els requisits i que es registraran a Girona no es comptarà per desenes, sinó per centenars de persones desesperades per trobar un sostre, totes elles competint salvatgement per aconseguir una de les cinc úniques vacants disponibles. Ens trobem, de nou, davant de la institucionalització de la loteria social: l’Estat abdica de la seva responsabilitat i es converteix en un firaire que rifa un dret constitucional bàsic.

Verem a veure com es gestiona això, perquè generar falses expectatives des de la comoditat dels despatxos oficials per a després oferir una caritat tan ridícula és jugar amb el benestar de la gent. Això no és política social, és una aixecada de camisa a tota regla que només farà que augmentar la ràbia i la frustració crònica de la ciutadania gironina.

- Et Recomanem -